domingo, 29 de julio de 2012

SANTANA


Padre e hija, mano a mano. Yo lo tenía clarísimo, estábamos en Sarriá y me dirigía directo al Tomás, era pronto, las 13.45 h y esa hora entre aperitivo y comida, la opción era indiscutible una bravas, croquetas, empanadillas y alguna cosa más y listos.
Patricia no podía estar más en desacuerdo, ¡llévame a algún sitio nuevo de esos que escribes en tu blog!
Decidimos ir al Santana, un local nuevo ubicado en una antigua agencia de viajes y tocando a la plaza.
 
La verdad es que tengo dos opiniones absolutamente enfrentadas a la hora de escribir sobre este local. Si bien es cierto que defenderé y alabaré su cocina, no es menos verdad que criticaré de una manera abierta el servicio recibido desde el momento de la entrada por el maitre o jefe de sala, hasta el camarero que nos atendió.
De comer, para compartir una serie de platillos, que se iniciaron con unas croquetas Santana, correctas sin más, originales.
Unas mongetas de Santa Pau con calamarcitos, plato estrella de la jornada, la verdad es que nos encantaron; un plato tan sencillo como rico gracias a la calidad de la materia prima y a un extraordinario punto de cocción.
Siguieron unos mejillones  al carbón. Hay que destacar el gran acierto de los mismo, sobre todo el sabor tan potenciado que resulta, si como la salsa que desprenden de la cocción.
Por último ,un arroz del día; en este caso con espárragos y bacón, correcto sin ser ni por casualidad de los mejores que haya tomado en mi vida, original sí, poco más.
Cuando llegamos, insisto bastante pronto, el local estaba vacío, por no mentir, una pareja más en otra mesa-taburete y nosotros.
Como no teníamos reserva, a la mesa comunitaria y a sentarte en un taburete. 
Os garantizo que una vez finalizada la comida y después de pagar, solamente habían entrado en el local dos señoras que ocuparon una mesa previamente reservada.
Si el que está al frente de este local no es capaz de saber el tiempo medio que pueden tardar dos personas en comer en su restaurante, que vaya buscando trabajo. 
Si un “profesional” no es capaz de determinar hasta qué punto puede doblar una mesa de dos personas que entran a las 13.45 y se van a las 14.30 h. realmente tiene un problema de difícil solución. Quiero pensar que realmente las mesas estaban todas reservadas,....¡dejémoslo aquí!
La segunda y más lamentable fue el tener que pedir que te cambien los platos; comimos las croquetas, luego en el mismo plato las mongetas y si no pido que nos los cambien, encima de las mongetas los mejillones, pero lo peor es que pretendieran que encima del sensacional jugo de los mejillones sirviéramos el arroz!!!!. Esto, todo esto que cuento era con 6 personas en la sala. No sé qué puede pasar cuando esté totalmente lleno. En fin...
Precio para dos personas con cerveza y refresco 38 €.

SANTANA    C/Major de Sarriá, 95 · elf. 932058806  · 08017 Barcelona

12 comentarios:

David dijo...

Me has dejado con la boca abierta con lo de los platos...

Agustin Fraile dijo...

Si David hay cosas difíciles de entender, pero es así. Una pena.
saludos

Felix Fox dijo...

Y porque no tomasteis café, que os lo ponen en las copas de la cerveza y el refresco. Jo con el reciclaje y la sostenibilidad!

Tomàs Cortés dijo...

Doncs si jo explico l'experiència del Loidi de la setmana passada comenceu a córrer i no acabeu fins després de vacances

Agustin Fraile dijo...

Si Felix si, inaceptable, esa es la realidad.Saludos

Agustin Fraile dijo...

Tomàs, de veritat que m'encantaria escoltar la història del Loidi i, si vols i ho consideres oportú, aquí quedarà publicada tal i com l'expliquis, faltari més!

Tomàs Cortés dijo...

L'he penjat en una pàgina més o menys coneguda de tots, així no guillotino l'essència del post http://www.verema.com/restaurantes/3737-loidi-barcelona/valoraciones/991587-coincido-coro

Agustin Fraile dijo...

Llegit, desagradable experiència, la veritat i no d’acord amb la categoria del lloc. Ho expliques molt bé, un restaurant-escola que, per desgràcia, a aquestes noies els ha d’anar bé posar en el seu currículum que han treballat per Berasategui. Per desgràcia, està passant el furor dels bons restaurants en Hotels, ha tingut el seu moment i, tot i honroses excepcions, sembla anar en decadència i en aquests moments, que com molt bé expliques, la visa és la d’un i no la de l’empresa, més encara.
Desconec el funcionament però sospito que l’hotel paga un tant per posar “Berasategui” i aquest s’encarrega de la supervisió. Acabo de veure la seva web i en aquests assessora restaurants de 8 hotels. “Cuán largo me lo fiáis, amigo Sancho” que va dir el Don Quijote.
Una salutació

Ricard Sampere dijo...

Del tema Loidi, només dir que el dia que vam estar ens van matar de gana.. i ja mai més...

Però vull fer una reflexió sobre el que expliques... Jo tinc una teoria que avui m'atreveixo a exposar.

En alguns restaurants amb recepcionista estret de mires (en hi han molts!!), em dóna la sensació de que quan detecten que els que sopen són pare i fill/a, els menystenen a nivell de "aquest pobre home ha tret el fill/a a dinar i segur que gastarà poc".

Penso que tinc base estadística per poder fer l'estudi... 1/3 dels meus sopars són amb el meu fill, l'altre 1/3 amb la Marta i la resta amb amistars variades..

I m'ha donat aquesta sensació. En la seva mentalitat no els passa pel cap que ens gastem els diners (i orgullosos que n'estem) amb els fills/es...

Mai ho havia escrit en públic, però fa temps que hi dono voltes i cada cop n'estic més segur..

Una abraçada..!

Agustin Fraile dijo...

Ricard, magnífica reflexió que, he de reconèixer que no havia fet, ni tan sols se m’havia passat pel cap, però no obstant no està gens allunyada de la que és possiblement la realitat. El consum amb una filla és menor i, segurament, a l’entrar en un restaurant més d’un ja està fent el compte abans que demanis la carta. Segur que hi ha honroses excepcions, però aquesta argumentació no està gens allunyada de la possible realitat, sense que es parin a pensar algun d’ells que ensenyar a menjar i fruir de la taula no deixa de ser una manera de “fer escola” i aconseguir que els nostres fills segueixin sent els seus clients futurs.
Aquest i no un altre hauria de ser el prisma des d’on observar la presència de menors a un restaurant i que aprenguin i sàpiguen apreciar unes bones” mongetes de Santa Pau” abans que un “quart de lliure amb formatge!.
Una abraçada i bon estiu, Ricard

Ricard Sampere dijo...

I en el meu cas, en que el meu fill de 22a ja és un bon gastronòm, la despesa pot ser superior que la que pugui fer amb el "clisé" típic que ells tenen de parella en que el mascle vol impresionar a la femella (Deu nos en Guard que retrogrades són..!!).

Encara hi ha el dropo que pregunta si li seveixen vi al "nen"...!!. i amb quasi 23a... I el "nen" en general, sap més de vins que el que el serveix..

I el que no saben és que el nen "inspira" al seu pare en el post posterior... Molts dels comentaris més punyents són deguts a ell... per exemple el del maitre -tallador de pernil del darrer lloc... :)

En fi... Per cert.. en el post anterior vaig oblidar de comentar que tens una filla molt guapa..!.

Una abraçada

Agustin Fraile dijo...

Gracies Ricard